El bastó de l'avi

Amb una canya collida a la riera del poble, prima però forta, l’avi es va fer un bastó.
Al puny del bastó, amb la seva navalla suïssa hi va esculpir el cap d’un gos.
Era un gos prim, com el bastó, però molt bonic.
Semblava ben bé un gos d’atura, això si!! Un gos d’atura prim.
Cada dia el seu net, l’Àlex, s’aturava davant el paraigüer i el contemplava bocabadat.
Fins i tot l’acaronava suaument com si fos un gosset de debò.
Com li agradaria tenir-ne un de veritat!
Ves per on un vespre, al tornar a casa de l’escola, va veure sorprès que el gos del bastó havia desaparegut, i al seu lloc hi quedava un puny rodó.
L’Àlex se’n va anar al llit ben trist, doncs no entenia que se’n havia fet del gos.
L’endemà al matí, es va despertar amb un gran llepada a la cara i al costat del coixí va trobar un cadell tan i tan maco que va creure que encara somiava.
Era un gosset prim, com el bastó i del mateix color que la canya.
La mare amb un somriure el mirava des del llindar de la porta.
Es va llevar molt despresa i va sortir corrent al carrer a passejar-lo.
Al passar per davant el paraigüer va pensar amb el seu avi i molt molt fluixet va dir:
Gràcies avi.

Núria Cegarra.