El barret vermell

En Joan era un nen molt entremaliat i juganer. Sempre era al carrer amb els seus amics i no li agradava gens estudiar. S’apropava l’aniversari de la seva mare i no sabia què li podia regalar. El seu pare li va recordar diverses vegades quan la mare era a comprar:
—Joan, ja has comprat el regal de la mare? —li repetia constantment.
—Sí, pare —responia el nen. Però passaven els dies i no el comprava perquè es distreia fent qualsevol altra cosa. Un dia va sortir a passejar amb la seva colla i a l’aparador d’una botiga va veure un regal perfecte per la mare: un barret vermell amb una cinta del mateix color, però més fosca. “És un regal que li agradarà molt a la mare. El compraré” —va pensar. I tot decidit va entrar a la botiga per preguntar quin era el preu del barret.
—Cinquanta euros —li va respondre la botiguera. Va sortir de la botiga i en arribar a casa li va dir al pare tot content:
—Pare, pare! Ja he trobat el regal de la mare!
—Me n’alegro molt, fill —li va dir el pare. Va anar a la seva habitació i va mirar a la guardiola quants diners hi havia. Els va comptar i no n’hi havia prou. “Òstres! Com ho faré per aconseguir els que falten?” —es preguntava. Pensant pensant va decidir que vendria llaminadures als seus companys d’escola a un preu assequible. El negoci anava prou bé però el temps s’esgotava i en Joan estava amoïnat. “Tindré prou temps per aconseguir els diners?” —es demanava. “Què faré si no ho aconsegueixo?”
Finalment, el dia de l’aniversari de la mare va arribar i en Joan li va dir:
—Mare, em sap greu, però no he pogut aconseguir comprar el teu regal. Ho sento. La mare, que ho sabia tot perquè el pare li havia explicat, li va dir al nen:
—No t’amoïnis, fill. Jo et donaré el que et falti i anirem a comprar el barret. En Joan, molt sorprès pel que li deia la mare, no entenia què passava. Es va posar a plorar i li va fer un petó. La mare el va abraçar i junts van anar a comprar el barret.