miércoles, 25 de febrero de 2009
Les arracades de plata
Un dia vaig veure unes arracades de plata al damunt de la tauleta de nit de la meva germana. Quan va arribar li vaig preguntar qui li havia regalat i em va dir que un amic. “Bellíssimes” li vaig dir. “Sí. Tenen uns cinc anys” va dir ella. I va callar un instant per pensar. M’explicaria un relat fascinant? Així va ser. Les arracades se les havia regalat el seu amic alguns dies després del seu sant quan un migdia havien anat a dinar. Ella va demanar spaghetti amb salsa, van pagar a mitges i ell li va dir: “Fa quatre dies va ser el teu sant i tinc un regal per a tu. Aquí el tens” I li va atançar el petit paquet. Ella li va agrair amb un escuet “gràcies”, les va guardar a la butxaca de l’abric i en arribar a casa va veure si li esqueien davant d’un mirall, recordant el viatge fins la parada “Peu del Funicular”.
No hi ha llibres!
La biblioteca sol ser plena de llibres. Però jo conec la més estranya del món on no n’hi ha. “I com pot ser això?” em demanen. “Tinc diverses hipòtesis” els contesto. “Hi ha ratolins golafres, hi ha lladres de paper, hi ha fades lectores, el foc els ha cremat o han estat amarats”. “La hipòtesi del foc i la d’amarament no són possibles” va asseverar el batlle de Barcelona. “No?” vaig dir. “No” va respondre. “Els prestatges no han estat afectats en cap cas”. “És factible l’existència de fades?” va dir després. “No ho crec” va replicar la seva filla. “Com trigarien tan poc temps els lladres a triar només el paper?” va dir immediatament la seva dona. “I els éssers dotats de vida no mengen paper” va afirmar la filla petita. Totes les meves hipòtesis es van desfer en pocs instats. Com s’esbrinaria la veritat?
El barret vermell
En Joan era un nen molt entremaliat i juganer. Sempre era al carrer amb els seus amics i no li agradava gens estudiar. S’apropava l’aniversari de la seva mare i no sabia què li podia regalar. El seu pare li va recordar diverses vegades quan la mare era a comprar:
—Joan, ja has comprat el regal de la mare? —li repetia constantment.
—Sí, pare —responia el nen. Però passaven els dies i no el comprava perquè es distreia fent qualsevol altra cosa. Un dia va sortir a passejar amb la seva colla i a l’aparador d’una botiga va veure un regal perfecte per la mare: un barret vermell amb una cinta del mateix color, però més fosca. “És un regal que li agradarà molt a la mare. El compraré” —va pensar. I tot decidit va entrar a la botiga per preguntar quin era el preu del barret.
—Cinquanta euros —li va respondre la botiguera. Va sortir de la botiga i en arribar a casa li va dir al pare tot content:
—Pare, pare! Ja he trobat el regal de la mare!
—Me n’alegro molt, fill —li va dir el pare. Va anar a la seva habitació i va mirar a la guardiola quants diners hi havia. Els va comptar i no n’hi havia prou. “Òstres! Com ho faré per aconseguir els que falten?” —es preguntava. Pensant pensant va decidir que vendria llaminadures als seus companys d’escola a un preu assequible. El negoci anava prou bé però el temps s’esgotava i en Joan estava amoïnat. “Tindré prou temps per aconseguir els diners?” —es demanava. “Què faré si no ho aconsegueixo?”
Finalment, el dia de l’aniversari de la mare va arribar i en Joan li va dir:
—Mare, em sap greu, però no he pogut aconseguir comprar el teu regal. Ho sento. La mare, que ho sabia tot perquè el pare li havia explicat, li va dir al nen:
—No t’amoïnis, fill. Jo et donaré el que et falti i anirem a comprar el barret. En Joan, molt sorprès pel que li deia la mare, no entenia què passava. Es va posar a plorar i li va fer un petó. La mare el va abraçar i junts van anar a comprar el barret.
—Joan, ja has comprat el regal de la mare? —li repetia constantment.
—Sí, pare —responia el nen. Però passaven els dies i no el comprava perquè es distreia fent qualsevol altra cosa. Un dia va sortir a passejar amb la seva colla i a l’aparador d’una botiga va veure un regal perfecte per la mare: un barret vermell amb una cinta del mateix color, però més fosca. “És un regal que li agradarà molt a la mare. El compraré” —va pensar. I tot decidit va entrar a la botiga per preguntar quin era el preu del barret.
—Cinquanta euros —li va respondre la botiguera. Va sortir de la botiga i en arribar a casa li va dir al pare tot content:
—Pare, pare! Ja he trobat el regal de la mare!
—Me n’alegro molt, fill —li va dir el pare. Va anar a la seva habitació i va mirar a la guardiola quants diners hi havia. Els va comptar i no n’hi havia prou. “Òstres! Com ho faré per aconseguir els que falten?” —es preguntava. Pensant pensant va decidir que vendria llaminadures als seus companys d’escola a un preu assequible. El negoci anava prou bé però el temps s’esgotava i en Joan estava amoïnat. “Tindré prou temps per aconseguir els diners?” —es demanava. “Què faré si no ho aconsegueixo?”
Finalment, el dia de l’aniversari de la mare va arribar i en Joan li va dir:
—Mare, em sap greu, però no he pogut aconseguir comprar el teu regal. Ho sento. La mare, que ho sabia tot perquè el pare li havia explicat, li va dir al nen:
—No t’amoïnis, fill. Jo et donaré el que et falti i anirem a comprar el barret. En Joan, molt sorprès pel que li deia la mare, no entenia què passava. Es va posar a plorar i li va fer un petó. La mare el va abraçar i junts van anar a comprar el barret.
El país de la risa
Si tu eres el hombre pluma
Yo soy…
La mujer cosquillas
Y vivimos en el país de la risa, donde a cada rato una carcajada brota de una gran garganta, es gracioso escuchar la melodía que producen las diferentes risotadas de sus habitantes. Cuando uno pasea por sus calles puede sentir como los motivos de la risa se encuentran flotando por el aire, buscando quien los encuentre y los disfrute durante unos minutos, incluso a veces durante horas, son muchos los turistas que se las llevan sin querer y las mantienen encerradas en sus cuerpos durante meses. A ellas no les importa conocer mas de cerca a esa gente, salir de excursión y alejarse del pueblo durante un tiempo. Al final siempre regresan, melancólicas.
Pero cuentas sus habitantes que hubo un mes hace montones de años que un viento huracanado azotó todo el país y las risas que habían marchado no encontraban el camino de regreso y vagaron al compás del viento de aquí para allá sin encontrar a nadie que las hiciera vibrar. Durante ese mes fue todo tan raro en el pueblo, porque sus habitantes acostumbrados a reír a cada rato se vieron inmensos en una nube gris, rota por los ecos de alguna estridente carcajada producida por algún casero motivo que no había viajado.
Los vecinos no sabían que hacer para que regresaran, así que decidieron organizarse: los mas jóvenes y ágiles se encargarían de ir a buscarlas a los sitios mas altos, esto significaba subir a todos los árboles y montañas que rodeaban al pueblo, los ancianos las esperarían sentados en las calles y darían la señal al toque de una fuerte carcajada, originada por el regreso de alguna alegría que habría encontrado el camino a casa. El resto de vecinos y vecinas acostumbrados como estaban a las largas caminatas se adentrarían en los bosques y caminos.
De esta manera el pueblo quedo casi vacío durante tres días y fue el cuarto cuando, no se sabe si porque aflojo el viento o porque los habitantes del pueblo resultaron ser muy buenos buscadores de alegría, el caso es que las risas fueron apareciendo una a una. Primero los que habían quedado en el pueblo empezaron a escuchar un fuerte bullicio de risas y gritos que procedían del monte y esto hizo que una sonrisa se esbozara en sus rostros lo que produjo que los motivos que andaban cerca medio perdidos las sintieran y corrieran directos hacia ellos. Entonces los ancianos se sumaron al sonido de las carcajadas que procedían de la montaña y los vecinos que caminaban por los alrededores animados por estos sonidos buscaron con más fuerza hasta que cada uno fue encontrando un motivo al que guiar y agradecer su vuelta a casa.
Al final del cuarto días cada uno tenía su motivo de alegría. Aquel día se celebro una gran fiesta en honor a la risa, fiesta que se sigue celebrando año tras año y en la que los vecinos relatan a quien quiera escuchar la historia de cómo la buena organización de todos los aldeanos hizo que las risas regresaran a casa.
Yo soy…
La mujer cosquillas
Y vivimos en el país de la risa, donde a cada rato una carcajada brota de una gran garganta, es gracioso escuchar la melodía que producen las diferentes risotadas de sus habitantes. Cuando uno pasea por sus calles puede sentir como los motivos de la risa se encuentran flotando por el aire, buscando quien los encuentre y los disfrute durante unos minutos, incluso a veces durante horas, son muchos los turistas que se las llevan sin querer y las mantienen encerradas en sus cuerpos durante meses. A ellas no les importa conocer mas de cerca a esa gente, salir de excursión y alejarse del pueblo durante un tiempo. Al final siempre regresan, melancólicas.
Pero cuentas sus habitantes que hubo un mes hace montones de años que un viento huracanado azotó todo el país y las risas que habían marchado no encontraban el camino de regreso y vagaron al compás del viento de aquí para allá sin encontrar a nadie que las hiciera vibrar. Durante ese mes fue todo tan raro en el pueblo, porque sus habitantes acostumbrados a reír a cada rato se vieron inmensos en una nube gris, rota por los ecos de alguna estridente carcajada producida por algún casero motivo que no había viajado.
Los vecinos no sabían que hacer para que regresaran, así que decidieron organizarse: los mas jóvenes y ágiles se encargarían de ir a buscarlas a los sitios mas altos, esto significaba subir a todos los árboles y montañas que rodeaban al pueblo, los ancianos las esperarían sentados en las calles y darían la señal al toque de una fuerte carcajada, originada por el regreso de alguna alegría que habría encontrado el camino a casa. El resto de vecinos y vecinas acostumbrados como estaban a las largas caminatas se adentrarían en los bosques y caminos.
De esta manera el pueblo quedo casi vacío durante tres días y fue el cuarto cuando, no se sabe si porque aflojo el viento o porque los habitantes del pueblo resultaron ser muy buenos buscadores de alegría, el caso es que las risas fueron apareciendo una a una. Primero los que habían quedado en el pueblo empezaron a escuchar un fuerte bullicio de risas y gritos que procedían del monte y esto hizo que una sonrisa se esbozara en sus rostros lo que produjo que los motivos que andaban cerca medio perdidos las sintieran y corrieran directos hacia ellos. Entonces los ancianos se sumaron al sonido de las carcajadas que procedían de la montaña y los vecinos que caminaban por los alrededores animados por estos sonidos buscaron con más fuerza hasta que cada uno fue encontrando un motivo al que guiar y agradecer su vuelta a casa.
Al final del cuarto días cada uno tenía su motivo de alegría. Aquel día se celebro una gran fiesta en honor a la risa, fiesta que se sigue celebrando año tras año y en la que los vecinos relatan a quien quiera escuchar la historia de cómo la buena organización de todos los aldeanos hizo que las risas regresaran a casa.
El trozo de tela
Siempre lleva ese viejo trozo de tela, lo acompaña a todas partes, lo acaricia con sus pequeños dedos y ni hablar de intentar que lo deje quieto en casa cuando va al cole. Él explica la historia de aquella vez en la que a su familia le dio por hacer patchwork y toda la ropa vieja de la casa tembló, no había prenda que pudiera escapar a las tijeras, para quedar transformada en otra cosa. A él al principio le encantaba observar todas esas transformaciones, le fascinaba que algo inservible pudiera volver a convertirse en algo tan bello y pensaba que las telas si pudieran pensar también estarían contentas de vivir más vidas. Todo cambió cuando le toco el turno a sus viejos vaqueros, bramó, gritó, pataleó y lo único que consiguió fue rescatar ese fragmento que lleva siempre entre las manos. Y ahora nunca lo deja por miedo a que desaparezca.
martes, 24 de febrero de 2009
Un banc afortunat
A la vila hi havia un mirador davant la platja, on vivia un banc fort i bonic.
Construït amb la fusta d’un casc blau d’alguna nau abandonada a la sorra.
No hi havia al mon cap banc tan afortunat!
Al matí Gandia mirant la mar, i a la nit s’adormia amb la posta d’un sol daurat.
L’apassionava compartir amb tothom, cada paraula nascuda d’una historia viscuda a la vila.
Una tarda plujosa una onada amb molta fura li va arrancar un troç d’una pota.
La por d’acabar substituït, va omplir d’amargor llur ànima.
No volia marxar.
La son li fugia, donant pas a uns malsons on un banc plastificat li robava no tan sols un lloc al mirador: li robava la vida!!
Ara no somiava! Algú li donava cops? Quina il·lusió!
Li canviaran la fusta i podrà continuar com fins ara, vivint orgullós i tranquil, al costat d’una platja vora la mar.
Quin banc tan afortunat!!
Núria Cegarra.
Construït amb la fusta d’un casc blau d’alguna nau abandonada a la sorra.
No hi havia al mon cap banc tan afortunat!
Al matí Gandia mirant la mar, i a la nit s’adormia amb la posta d’un sol daurat.
L’apassionava compartir amb tothom, cada paraula nascuda d’una historia viscuda a la vila.
Una tarda plujosa una onada amb molta fura li va arrancar un troç d’una pota.
La por d’acabar substituït, va omplir d’amargor llur ànima.
No volia marxar.
La son li fugia, donant pas a uns malsons on un banc plastificat li robava no tan sols un lloc al mirador: li robava la vida!!
Ara no somiava! Algú li donava cops? Quina il·lusió!
Li canviaran la fusta i podrà continuar com fins ara, vivint orgullós i tranquil, al costat d’una platja vora la mar.
Quin banc tan afortunat!!
Núria Cegarra.
El bastó de l'avi
Amb una canya collida a la riera del poble, prima però forta, l’avi es va fer un bastó.
Al puny del bastó, amb la seva navalla suïssa hi va esculpir el cap d’un gos.
Era un gos prim, com el bastó, però molt bonic.
Semblava ben bé un gos d’atura, això si!! Un gos d’atura prim.
Cada dia el seu net, l’Àlex, s’aturava davant el paraigüer i el contemplava bocabadat.
Fins i tot l’acaronava suaument com si fos un gosset de debò.
Com li agradaria tenir-ne un de veritat!
Ves per on un vespre, al tornar a casa de l’escola, va veure sorprès que el gos del bastó havia desaparegut, i al seu lloc hi quedava un puny rodó.
L’Àlex se’n va anar al llit ben trist, doncs no entenia que se’n havia fet del gos.
L’endemà al matí, es va despertar amb un gran llepada a la cara i al costat del coixí va trobar un cadell tan i tan maco que va creure que encara somiava.
Era un gosset prim, com el bastó i del mateix color que la canya.
La mare amb un somriure el mirava des del llindar de la porta.
Es va llevar molt despresa i va sortir corrent al carrer a passejar-lo.
Al passar per davant el paraigüer va pensar amb el seu avi i molt molt fluixet va dir:
Gràcies avi.
Núria Cegarra.
Al puny del bastó, amb la seva navalla suïssa hi va esculpir el cap d’un gos.
Era un gos prim, com el bastó, però molt bonic.
Semblava ben bé un gos d’atura, això si!! Un gos d’atura prim.
Cada dia el seu net, l’Àlex, s’aturava davant el paraigüer i el contemplava bocabadat.
Fins i tot l’acaronava suaument com si fos un gosset de debò.
Com li agradaria tenir-ne un de veritat!
Ves per on un vespre, al tornar a casa de l’escola, va veure sorprès que el gos del bastó havia desaparegut, i al seu lloc hi quedava un puny rodó.
L’Àlex se’n va anar al llit ben trist, doncs no entenia que se’n havia fet del gos.
L’endemà al matí, es va despertar amb un gran llepada a la cara i al costat del coixí va trobar un cadell tan i tan maco que va creure que encara somiava.
Era un gosset prim, com el bastó i del mateix color que la canya.
La mare amb un somriure el mirava des del llindar de la porta.
Es va llevar molt despresa i va sortir corrent al carrer a passejar-lo.
Al passar per davant el paraigüer va pensar amb el seu avi i molt molt fluixet va dir:
Gràcies avi.
Núria Cegarra.
lunes, 23 de febrero de 2009
El barret de l'avi
El barret de l’avi
Això va passar fa molts i molts anys. La Laia tenia un avi molt divertit que al hivern duia posat un barret de feltre marró molt semblant al que porten els gnoms als contes de fades. A la Laia sempre li havia atret el barret de l’avi i una tarda que ell estava fent la migdiada el va agafar per presumir davant d’uns amics. Els va dir que era un barret màgic i que podien demanar el que volguessin perquè ells els ho donaria.
El primer a demanar va ser el Roger.
- Jo vull una pilota de futbol signada per tots els jugadors del meu equip favorit!
La Laia va arrufar el nas per fer veure que el que havia demanat en Roger era molt difícil d’ aconseguir però… oh! sorpresa! Del barret va sortir disparada una pilota ben nova i lluent i amb les signatures dels futbolistes.
Tots van quedar bocabadats, especialment la Laia. I és clar, tots els nens es van afanyar a demanar: Joguines, llibres d’aventures, caramels de maduixa, xocolates de totes les mides, crispetes, gelats de dues boles…
Primer l’habitació de la Laia i després tota la casa va quedar inundada de tantes coses com requerien els nens. La nena es va espantar molt i no parava de dir als seus amics que paressin de demanar.
Amb el guirigall que es va formar l’avi es va despertar molt enfadat. Va veure el que passava i encara es va enfadar més. D’una revolada va prendre el barret al petit Jofre que li estava demanant un vestit de pirata.
I tant bon punt va agafar el barret les coses van desaparèixer de cop. Quan l’avi va veure la cara de decepció de tots aquells nens que fa un moment eren tan feliços, li va saber greu i va dir:
- Nois, us heu portat malament agafant el barret sense permís, i malgrat que mereixeu un càstig, us perdono amb una condició.
Tots callaven amb el cap cot, disposats a complir.
-La condició és que només podeu demanar una cosa cadascú, però aquesta cosa ha de ser la que penseu que desitja el vostre amic i donar-la a ell
Tots hi van estar d’acord i així ho van fer, de manera que cadascú tenia el que havien desitjat per ell.
Des d’aquell dia al poble de la Laia, tothom està pendent dels desitjos dels altres.
Això va passar fa molts i molts anys. La Laia tenia un avi molt divertit que al hivern duia posat un barret de feltre marró molt semblant al que porten els gnoms als contes de fades. A la Laia sempre li havia atret el barret de l’avi i una tarda que ell estava fent la migdiada el va agafar per presumir davant d’uns amics. Els va dir que era un barret màgic i que podien demanar el que volguessin perquè ells els ho donaria.
El primer a demanar va ser el Roger.
- Jo vull una pilota de futbol signada per tots els jugadors del meu equip favorit!
La Laia va arrufar el nas per fer veure que el que havia demanat en Roger era molt difícil d’ aconseguir però… oh! sorpresa! Del barret va sortir disparada una pilota ben nova i lluent i amb les signatures dels futbolistes.
Tots van quedar bocabadats, especialment la Laia. I és clar, tots els nens es van afanyar a demanar: Joguines, llibres d’aventures, caramels de maduixa, xocolates de totes les mides, crispetes, gelats de dues boles…
Primer l’habitació de la Laia i després tota la casa va quedar inundada de tantes coses com requerien els nens. La nena es va espantar molt i no parava de dir als seus amics que paressin de demanar.
Amb el guirigall que es va formar l’avi es va despertar molt enfadat. Va veure el que passava i encara es va enfadar més. D’una revolada va prendre el barret al petit Jofre que li estava demanant un vestit de pirata.
I tant bon punt va agafar el barret les coses van desaparèixer de cop. Quan l’avi va veure la cara de decepció de tots aquells nens que fa un moment eren tan feliços, li va saber greu i va dir:
- Nois, us heu portat malament agafant el barret sense permís, i malgrat que mereixeu un càstig, us perdono amb una condició.
Tots callaven amb el cap cot, disposats a complir.
-La condició és que només podeu demanar una cosa cadascú, però aquesta cosa ha de ser la que penseu que desitja el vostre amic i donar-la a ell
Tots hi van estar d’acord i així ho van fer, de manera que cadascú tenia el que havien desitjat per ell.
Des d’aquell dia al poble de la Laia, tothom està pendent dels desitjos dels altres.
La Laura, el llop i les móres del bosc
La Laura, el llop i les móres del bosc
Això era una vegada una nena molt bufona i eixerida que es deia Laura a qui la seva mare va enviar al bosc a buscar móres per fer un pastís. La Laura, que a més de espavilada era molt obedient, va anar resolta a fer l’encàrrec.
Al bosc, és clar, es va trobar amb el llop que es deia Josep i aquell dia, preveient que apareixeria alguna innocent criatura es va rentar i empolainar amb cura. Els últims temps al bosc, entre les espècies en extinció i l’especulació immobiliària que provocava incendis devastadors, la vida social era molt ensopida i Josep tenia poques possibilitats de conèixer gent nova.
Quan va veure la Laura es posar molt content i es va atansar il·lusionat.
- Bon dia, maca! – li va dir amb el seu millor somriure
- Bon dia, senyor llop, quin goig que fa! – li va respondre ella molt educadament.
El llop es va enrojolar, malgrat la fama que el precedia, era tímid i vergonyós. Per sort la nena no es va adonar.
- No voldria semblar mal educada – va continuar la Laura, tement que el llop la volgués entretenir del seu objectiu- però he de tornar el més aviat possible a casa i encara he de trobar les móres per fer el pastís.
- Si m’ho permets, jo puc ajudar-te, conec una contrada on es fan les millors móres de tota la comarca.
- Anem-hi, doncs – va respondre la Laura amb autoritat- A més del pastís, he de fer un munt de coses i ja em va bé no perdre el temps en recerques infructuoses.
El llop el que volia era conversa, així que, malgrat el comentari, la va portar pel camí més llarg. La Laura va fer veure que no s’adonava, perquè a mida que s’endinsaven en el bosc anava descobrint el plaer de passejar per la natura al costat d’un expert com en Josep.
I el cert és que van passar una bona estona junts, ella va arreplegar un cistell ple fins dalt de móres i més va aprendre un munt de coses del bosc i en Josep va poder esbargir-se de la seva vida solitària.
Des d’aquell dia cada vegada que la Laura necessita móres va a trobar al Josep i junts descobreixen indrets inexplorats atapeïts de saborosos fruits del bosc. Ella satisfà el seu deler de llepolia i ell desenvolupa la seva malmesa sociabilitat.
La mare de la Laura també està molt contenta, perquè amb tantes trobades al bosc té sempre el rebost ple de móres i ara es dedica a comercialitzar el seus pastissos que ja son famosos arreu.
Això era una vegada una nena molt bufona i eixerida que es deia Laura a qui la seva mare va enviar al bosc a buscar móres per fer un pastís. La Laura, que a més de espavilada era molt obedient, va anar resolta a fer l’encàrrec.
Al bosc, és clar, es va trobar amb el llop que es deia Josep i aquell dia, preveient que apareixeria alguna innocent criatura es va rentar i empolainar amb cura. Els últims temps al bosc, entre les espècies en extinció i l’especulació immobiliària que provocava incendis devastadors, la vida social era molt ensopida i Josep tenia poques possibilitats de conèixer gent nova.
Quan va veure la Laura es posar molt content i es va atansar il·lusionat.
- Bon dia, maca! – li va dir amb el seu millor somriure
- Bon dia, senyor llop, quin goig que fa! – li va respondre ella molt educadament.
El llop es va enrojolar, malgrat la fama que el precedia, era tímid i vergonyós. Per sort la nena no es va adonar.
- No voldria semblar mal educada – va continuar la Laura, tement que el llop la volgués entretenir del seu objectiu- però he de tornar el més aviat possible a casa i encara he de trobar les móres per fer el pastís.
- Si m’ho permets, jo puc ajudar-te, conec una contrada on es fan les millors móres de tota la comarca.
- Anem-hi, doncs – va respondre la Laura amb autoritat- A més del pastís, he de fer un munt de coses i ja em va bé no perdre el temps en recerques infructuoses.
El llop el que volia era conversa, així que, malgrat el comentari, la va portar pel camí més llarg. La Laura va fer veure que no s’adonava, perquè a mida que s’endinsaven en el bosc anava descobrint el plaer de passejar per la natura al costat d’un expert com en Josep.
I el cert és que van passar una bona estona junts, ella va arreplegar un cistell ple fins dalt de móres i més va aprendre un munt de coses del bosc i en Josep va poder esbargir-se de la seva vida solitària.
Des d’aquell dia cada vegada que la Laura necessita móres va a trobar al Josep i junts descobreixen indrets inexplorats atapeïts de saborosos fruits del bosc. Ella satisfà el seu deler de llepolia i ell desenvolupa la seva malmesa sociabilitat.
La mare de la Laura també està molt contenta, perquè amb tantes trobades al bosc té sempre el rebost ple de móres i ara es dedica a comercialitzar el seus pastissos que ja son famosos arreu.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
